T´esperaré a 3618 Kuprin

-És millor que trenquem tots els posibles enganys. Nosaltres dos ens trobem lligats només que per la nostra tendresa, Lídia. Ha estat un estrany designi superior a nosaltres el que ens ha fet ajuntar i ara no hem de voler-lo desviar cap a camins que després ens farien basarda. Ens estimarem com dos amics, com si també de tota la ida ens estiméssim i com si encara fóssim, si no del tot, una mica infants, sense temences l´un de l´altre, sense el més petit dubte que hagi de passar res que ens pugui desplaure…

-¿Per què fer-nos aquestes preguntes, si érem tan feliços?

-Potser per evitar de no ésser-ho.

-No em plau que hàgim parlat d´aquestes coses.

-Tu has començat…

-Amics; és clar, què podem ésser? Però quina mena d´amics, estimat!

-Amics d´infantesa, també. Tot el que ha pasat entre nosaltres no és ja sinó un record remotíssim, un record dolç, tanmateix, no?

-¿I creus que nosaltres som àrbitres de destriar l´actualitat en records?

-Creus que no? Jo t´estimaré sempre pel que ha passat. No pas pel que pugui passar o pel que passi.

-Els homes sou injustos. Us creieu que nosaltres som com vosaltres.

-Què vols dir?

-¿Qui m´assegura, a mi, que jo t´estimi només pel que ha passat?

(Quin estrany so escamparen aquestes paraules? ¿I com podia respondre jo el que hauria volgut, si no tenia temps de desfer-me´n?)

-Tu deus estimar algun altre, és veritat. Tu només pots estimar-me d´una manera. Però jo he rebut la teva tendresa. ¿Creus que m´hauria de costar molt d´estimar-te d´una mena de manera més profunda?, no sé, em fa por d´insistir en aquesta conversa… Tu te n´aniràs a casa teva, et casaràs, jo que seré sinó la teva malalta que vas curar tendrament. Però jo, que he estat la malalta, ¿creus que podré fàcilment avenir-me a aquest paper? Em fa por, em fa molta por, estimat meu, de pensar-hi. Ara ho veig molt clar: tu i jo, al capdavall, podrem estimar-nos sempre; però ¿i si demà, demà passat, quan serem lluny l´un de l´altre, sento necessitat encara d´una carícia teva? ¿D´una tendresa massa dolça per a desar-la entre els records mig perduts de la vida? Si ara et demano una miqueta d´aigua i tu m´endolceixes el llavi amb la tendresa dels teus ulls més que amb el gust de l´aigua, ¿podré arribar a no desitjar mai aquesta flonjor que m´esgarrifa tota la pell?

Francesc Trabal, Judita

The Clientele – (I can´t seem to) Make you mine

junio 19, 2008. Uncategorized.

Dejar un comentario

Be the first to comment!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Trackback URI

A %d blogueros les gusta esto: